Posted on

Els nostres monstres han tornat

Reviscolen el butoni, la Quarantamaula, les Miules, els greixers, les encantades, els ogres i l´home del sac

monstruets
Espantacriatures de Disparatario

Tots Sants, Nit d’Ànimes, Halloween, Nit de Tot és Sagrat… diversos noms per a una realitat similar. Per a un dia màgic del calendari, com Sant Joan o la Nit de Walpurgis, en què tot és possible, en què les criatures fantàstiques de la imaginació popular creuen al món dels vius. Els valencians posseïm una mitologia popular, de criatures fantàstiques, presents en llegendes i rondalles. El butoni, la Quarantamaula, les Miules, els greixers, les encantades, els ogres, les serps amb cabellera, l’home del sac… Abans temuts i respectats amb la simple invocació del seu nom, «Que ve…», ara, dormen en el túnel del temps, com tants altres costums de la nostra identitat… O dormien. Des de fa uns anys, revifen, reviscolen i batallen contra els monstres importats de l’imperialisme anglòfil.

 

 

Portada_AmicsButoniBona culpa la tenen un grapat d’artistes, escriptors i contacontes que els han rescatat i imbuït de força i espenta. Enric Valor va posar els fonaments de la recuperació d’una tradició oral a qui ningú no concedia importància. Després vingué l’antologia Llegendes valencianes de Víctor Labrado, estudis com Llegendes del Sud de Joan Borja o Màgia per a un poble, de Gisbert, i moltes recopilacions de rondalles (Caturla, Bataller, Gascón, Beltran, Verdú…). Calia salvar les històries dels llavis de l’última generació de rondallaires orals. Van començar a despertar l’interés per rescatar una part de la nostra cultura que semblava condemnada a l’extinció.

 

Francesc Gisbert
Francesc Gisbert

 

Vaig voler aportar un pessic de contribució amb el conte La Maria no té por. Em va permetre conéixer Dani Miquel, un autèntic fenomen de masses que, cantant i ballant, fa més per la normalització del valencià que la majoria dels nostres polítics.

Dani Miquel
Dani Miquel

 

La Maria no té por ha assolit una popularitat insòlita.

 

La falla Na Jordana dedicarà la seua falla infantil, “Marieta, ja te tinc”, als nostres espantacriatures, a partir d’aquest llibre; la companyia teatral Disparatario ha llançat un espectacle de titelles i disfresses que està causant sensació; Andana edicions presenta la primera col·lecció de contes infantils, “Els amics dels monstres”, per a divulgar els nostres espantacriatures. El Museu Valencià d’Etnologia ens proposa la visita als tallers d’Espanta la por. Escola Valenciana de l’Alcoià-Comtat ha elaborat l’exposició itinerant “Els monstres en la cultura popular” i està programant un ambiciós projecte de divulgació de l’imaginari oral dels valencians, “Viatjant i llegint”. Rutes de contacontes de poble en poble que fa poc, aplegaren més de 500 persones a la Nit de Contes al Castell de Cocentaina. Unes rutes que combinen la participació de narradors orals fabulosos, Almudena Francés, Rosanna Espinós, Jordi Carbonell… amb escriptors divulgatius, cap de caps en etnopoètica.

presentacio_butoni_alcoiEls nostres monstres han tornat. I diuen que Halloween tremola. Ajudeu-nos a fer que es queden.

 

Un article de Francesc Gisbert, autor de La Maria no té por i Els amics del Butoni

 

poster_LaMaria

MonstresTotsA4

 

Posted on

Les Universitats trien El ciutadà perfecte com la millor novel·la juvenil

El llibre El ciutadà perfecte ha guanyat el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia de les Universitats de València, Castelló i Alacant.

El Jurat va destacar la qualitat i l’ambició de la novel·la de Raquel Ricart i l’eficàcia a l’hora de bastir una distopia situada en el 3014 a partir de la qual l’autora planteja uns interrogants del tot pertinents i suggeridors sobre el nostre present, com ara la maternitat, l’absència d’emocions, etc. Una reflexió, al capdavall, sobre el que som i el que ens fa ésser humans.

El ciutadà perfecte, Premi de la CríticaL’autora, a parer del jurat, ha sabut ajustar l’estil als diferents moments de la història, amb continus salts temporals, i trobar el punts de vista adients per a construir el relat. Així, alterna una narració en tercera persona que se situa en una aparent objectivitat amb la veu d’altres tres protagonistes en forma de gravació oral i d’escriptura cal·ligràfica en forma de diari personal que funcionen com a contrapunt a partir del qual anar descobrir l’altra realitat, que s’amaga sota la perfecta organització a Continent. És, doncs, una novel·la exigent, intensa i molt ben narrada, que pot connectar amb el públic juvenil, i també adult.

A més, el Jurat també va fer especial menció de l’acurada edició amb què es presenta la narració, amb il·lustracions i tipografies diverses que enriqueixen la lectura de l’obra. Un treball minuciós i amatent de l’editorial Andana.

L’acte de lliurament va tindré lloc a la Universitat Jaume I de Castelló, on van recollir el premi Raquel Ricard, autora del llibre i  Ricard Peris, editor d’Andana Editorial.

Recollint el llibre El ciutadà perfecte

 

Posted on

Tirant, una nova versió d’autor desconegut?

Tirant Andana
Coberta del Tirant. Il·lustració de Fernando Vicente.

Andana Editorial publicarà el 20 de novembre de 2015 una nova i desconeguda versió del Tirant adquirida en una casa de subhastes. Es tracta d’una versió destinada a ser el primer guió per fer una sèrie de televisió en una cadena anglosaxona basada en la novel·la de Joanot Martorell. Tot i que el text original d’aquesta versió estava en anglès, la nova edició es publicarà en la nostra llengua. Fins el moment no s’ha pogut establir qui va ser l’autor del text, però, amb la nova publicació els editors esperen aconseguir saber el nom de l’autor d’aquesta nova versió del clàssic. 

 

A continuació avancem el text que encapçala Tirant, i que explica com s’ha gestat aquesta obra de ficció: 

Trobant-me, ara fa uns quants anys, becat com a lector en una universitat anglesa, vaig rebre l’encàrrec de fer una classe d’introducció al Tirant lo Blanc. Era la meua primera actuació com a professor davant d’un públic universitari.

M’havia d’adreçar a alumnes d’Hispàniques que cursaven l’assignatura de Literatura Catalana Medieval. Jo volia fer-ho bé o, almenys, despertar un cert interés per l’obra, que molts d’ells devien conéixer almenys de nom. Pensava començar oferint-los un seguit de notícies o curiositats per informar-los sobre la història apassionant del llibre, al llarg dels seus més de cinc-cents anys d’història. Primer de res, era quasi obligat fer-los llegir el paràgraf del capítol 8 del Quijote, amb el breu elogi que en fa Cervantes. Aquest text probablement ja el coneixien molts d’ells, o la majoria, però no en podia prescindir. És un clàssic. Després pensava sorprendre’ls amb el passatge de les Memòries de Caterina la Gran, en el qual la cèlebre tsarina del XVIII recorda que el primer llibre que va llegir en sa vida va ser, precisament, el Tirant, en traducció francesa, sens dubte.

Però, dit això, volia presentar-los altres notícies, ja no centrades en el passat, sinó referents a l’actualitat, a l’èxit internacional que ha revalidat l’obra de Martorell els darrers vint o trenta anys. Em vaig posar davant l’ordinador per tal de consultar què em donava la xarxa en aquest sentit. Hi vaig fer una bona tria de notícies rares sobre la novel·la.

Vaig baixar un article crític sobre el Tirant d’una escriptora americana, Mary Ann Newman, que podia presentar, més o menys, com a neboda de Marilyn Monroe, perquè realment ho era d’un dels marits, Arthur Miller. El contingut de l’article em va semblar bastant desconcertant: feia una comparació entre la novel·la valenciana i el famós film de Tarantino Pulp Fiction, hi establia un paral·lelisme entre els gàngsters americans dels anys cinquanta i els cavallers del segle XV. Com a personatges literaris.

Un exemplar del Tirant traduït al japonés

Per a completar el panorama, vaig adquirir, en una botiga de la xarxa, un exemplar del Tirant traduït al japonés pel senyor Ko Tazawa i publicat per la prestigiosa editorial Iwanami, de Tòquio, perquè no en vaig saber trobar cap altra de procedència més remota. Pel mateix procediment shopping online, que diuen, vaig aconseguir un DVD del ballet Tirant, estrenat a Sant Petersburg pel ballarí i coreògraf Petukhov l’any 1994.

Podia, fins i tot, proposar als alumnes de fer una eixida extraescolar i desplaçar-nos fins a Londres per tal d’admirar a la British Library un exemplar de la primera edició de la novel·la, feta a València el 1490. Un dels tres que es conserven a tot el món. A aquesta rara joia bibliogràfica, que mesurada en euros té un valor enorme, s’hi pot accedir amb una certa facilitat. Relativa facilitat, ja que el senyor Barry Taylor, responsable de la secció hispànica de la British Library, no es negava absolutament a fer exhibicions més o menys privades dels tresors que li ha confiat aquella venerable institució.

trasera_TirantAra bé, mentre feia aquella recerca, un detall em va intrigar: un possible enllaç definit per les indicacions: Tirant, book… cinema auction, i dic possibleperquè a la pàgina en aquell moment no s’hi podia accedir. Insistint-hi, al cap d’uns quants dies vaig entrar en el món fins aleshores desconegut per a mi de les subhastes per a maniàtics i nostàlgics del cine. N’hi havia per a totes les obsessions i butxaques. Des d’un esportiu caríssim utilitzat en un film de James Bond fins a mobles i peces de vestuari, més o menys bé de preu, que s’havien fet servir en el rodatge d’alguna sèrie d’èxit, molt estimada pels seus seguidors. El Tirant, book apareixia en l’inventari d’una llibreria utilitzada com a decorat en diversos films. El moble, de dimensions respectables i construït en luxurious wood imitation, contenia una quantitat d’obres més o menys literàries de tots els temps, relligades en luxurious leather and cloth bindings , entre les quals un Tirant, que em va semblar enigmàtic.

“Tirant, book” apareixia en l’inventari d’una llibreria utilitzada com a decorat en diversos films. 

Potser perquè al catàleg no apareixia el títol sencer de l’obra. Hi faltava lo Blanc. Potser per l’enquadernació luxosa en pell o tela que anunciava. Però sobretot perquè apareguera inclòs en una llibreria que s’havia fet servir com a decorat cinematogràfic. Al mateix catàleg, al costat de la fitxa informativa corresponent, hi constava l’etiqueta sold. Posats en comunicació, des del departament, amb la casa de subhastes, no va caldre insistir molt per a localitzar el comprador, en aquest cas compradora, que es va mostrar molt contenta que el que havia comprat interessara la universitat que jo, més o menys oficialment, representava.

Vaig aconseguir que em convidara a prendre un previsible te a casa seua. Era una caseta de teulada grisa i finestres verdes a la costa de Cornualla. Quan hi vaig arribar, Miss Margaret W. –aquest era el seu nom– ja m’havia posat el llibre damunt la taula i, no sols me’l va deixar consultar, sinó fotografiar pàgina per pàgina.

Un projecte que, per algun motiu, no s’havia realitzat i que, per algun segon motiu. més difícil d’imaginar, havia acabat oblidat en una llibreria

Mecanografiat, no imprés, potser en còpia única, i escriten anglés, no era el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, sinó, com ja avisava el títol, un Tirant, un dels possibles tirants, en text adaptat per al cinema o la televisió. Un projecte que, per algun motiu, no s’havia realitzat i que, per algun segon motiu més difícil d’imaginar, havia acabat oblidat en una llibreria que intentava suggerir la biblioteca d’una mansió anglesa del XIX. No estava signat ni tenia cap indicació d’autor, que sens dubte, pel domini de la llengua, devia ser un senyor anglés. Ara bé, com assegurava el catàleg de la casa de subhastes, el relligat del volum, certament luxós, era un treball artesà fet per un taller d’enquadernació excel·lent de la ciutat de València. Així ho deia una etiqueta adherida a les guardes del volum. Per tant, escrit per un anglés resident al País Valencià òbviament relacionat amb el món del cine?

A banda del profit que en puguen traure els lectors, m’he decidit a donar-lo a conéixer amb dos fins: el primer, que l’autor es manifeste i isca de l’anonimat, al qual li reconeixeríem els drets que com a autor pot exigir; i el segon: si algun productor s’animava i es decidia a dur aquesta versió a la pantalla

Aquesta és l’única pista pel que fa a l’autoria del text, pista que no he sabut seguir fins a poder establir-ne la identitat. El text em va interessar molt, prou per a traduir-lo, i l’amic Víctor Labrado, amb qui havia compartit el meu petit descobriment, m’ha convençut d’editar-lo per fer-lo arribar al públic lector valencià. Espere que amb profit. A banda del profit que en puguen traure els lectors, m’he decidit a donar-lo a conéixer amb dos fins: el primer, que l’autor es manifeste i isca de l’anonimat, al qual li reconeixeríem els drets que com a autor pot exigir; i el segon: si algun productor s’animava i es decidia a dur aquesta versió a la pantalla. És ben estrany que aquesta novel·la excel·lent no haja trobat mai un director de cine disposat a fer-ho, dignament, fins ara.

M. G.