Posted on

Ser un Hugui comença a estilar-se…

Oliver Jeffers 1El premiat autor i il·lustrador australià Oliver Jeffers, ens sorprèn un cop més amb una nova sèrie d’àlbums il·lustrats  protagonitzats pels Huguis, uns personatges ben especials. Els Huguis constitueixen una comunitat i les històries que expliquen mostren la seva particular manera de solucionar els conflictes i situacions habituals en l’entorn familiar i social de la canalla.

 

Portada Els Huguis en Els jersei nou
Portada Els Huguis en Els jersei nou

En El jersei nou Jeffers tracta amb aparent simplicitat la reivindicació de la individualitat enfront la uniformitat col·lectiva. El Huguis són tots idèntics: pensen el mateix, vesteixen igual, practiquen les mateixes aficion i de cap manera gosen diferenciar-se de la resta. Fins que un bon dia un d’ells, en Rupert, té ganes de sentir-se diferent i sense pensar-hi gaire comença a teixir-se un jersei de color taronja llampant. Primerament els Huguis s’esgarrifen per la gosadia de pretendre ser diferent, però mica en mica la idea de Rupert deixa de ser una mala idea fins al punt que el seu jersei taronja crea tendència i s’acaba convertint en l’última moda dels Huguis!

 

 

 

Interior Huguis Jersei 1 Interior Huguis Jersei 2

 

 

 

 

 

 

Jeffers fa ús d’un estil molt depurat per a explicar la història dels Huguis; amb un text breu construït amb frases concises i diàlegs en bafarades, que s’alterna amb pàgines sense text altament expressives, descriu una realitat complexa: els perills de la globalització i la manca d’identitat com a conseqüència. Aquesta idea es reforça amb l’estil minimalista dels dibuixos on hi predomina el blanc per a emmarcar uns personatges dibuixats a llapis, de contorns simples i incolors. I precisament per aquesta raó l’escàs ús del color pren molta importància, perquè el color indica la introducció del canvi en la societat dels Huguis. De nou Jeffers ofereix una doble vessant de lectura, la del text, descriptiu i sense judicis, i la de les il·lustracions explícites i essencials.

 

Un àlbum molt adient per a llegir conjuntament amb els més menuts  i començar a reflexionar sobre els conceptes d’individualitat i de personalitat pròpia.

Marta Romera Colomé

Contracoberta Els Huguis JerseiInterior Huguis Jersei 3

Posted on

Entrevista a Rob Biddulph

Rob Biddulph
Rob Biddulph, autor de Quin vent

L’autor del llibre Quin vent (Volando voy, en castellà) és entrevistat per Un periodista en el bolsillo.

Un dia de vent, un estel flamant, per a en Blau, el pingüí, és el vol inaugural. Però, l’estel puja amunt, el vent bufa fort, i en Blau s’enlaira de cop. Acompanya l’intrèpid pingüí en aquest viatge inesperat. On el deu portar l’estel?

 

Així ens presenta Andana Editorial Quin vent, un treball de Rob Biddulph. Què faries si et trobes en un lloc estrany, fora de la teva zona de confort i lluny de casa teva? A aquesta pregunta respon aquest àlbum, de qual ens parla el seu autor en les següents línies.

Portada Quin vent Com va néixer aquest projecte?

Bé, estava mostrant a diverses editorials un àlbum il·lustrat diferent que havia fet sobre Londres, i mentre ho feia, també els mostrava el meu portfoli. Al portfoli tenia un petit dibuix d’alguns pingüins que havia fet molt ràpidament (tan ràpidament, de fet, que ni tan sols puc recordar-me dibuixant-los!). I un parell d’editors van mostrar un interès real per ells. Un en particular em va demanar arribar a un projecte de llibre per a ells, i uns mesos més tard Quin vent estava acabat.

Seguir llegint l’entrevista

Posted on

Benvinguts a Biotrés

El ciutada contraHi ha una ciutat on els edificis tenen les parets de vidre, on no existeixen ni el fàstic, ni la imperfecció ni la vellesa. En aquell indret s’han eliminat totes les espècies animals que no aporten res, i els que s’han conservat són gestats en úters mecànics. Els seus habitants no poden tenir cap vocació, mai no qüestionen res, tenen els somnis prohibits, el riure inhibit, i expressar la seua opinió els costaria la vida. Però a canvi se’ls proporciona una existència tranquil·la i feliç, lliure de malalties, dolor o patiment. Benvinguts a Biotrés.

Qui vullga viure en esta ciutat perfecta, haurà de pagar amb la seua llibertat. Un bescanvi que sembla funcionar fins que un ciutadà perfecte descobrisca que hi ha altres maneres de relacionar-se, de viure i de morir. Serà llavors quan es posen en dubte les certeses més profundes d’aquesta societat.

Raquel Ricart
Raquel Ricart

Raquel Ricart aposta per la ciència ficció amb la novel·la El ciutadà perfecte, on explora els límits del poder i les llibertats individuals. Una obra transversal per a tots els públics, capaç de seduir tant als amants del gènere com als lectors més reticents.

Si entre les vostres lectures de culte estan 1984, Un mundo feliz o Fahrenheit 451, no dubteu d’incorporar El ciutadà perfecte a la prestatgeria. Potser siga la distòpia que la literatura en la nostra llengua reclamava des de fa temps. Una societat inventada, que entre línies connecta amb la real. Una novel·la que es beu d’un sol glop. Un llibre perfecte que, com tots els llibres que ho són, entreté, emociona i fa pensar.

Escrit per Ana Valls

 

Posted on

Gastó, un buldog molt elegant

Il·lustració del llibre Gastó, d'Andana Editorial
Il·lustració del llibre Gastó, d’Andana Editorial

En Gastó, el protagonista d’aquesta història és un cadell de gos que viu feliçment amb els seus germans: Fi-fi, Fu-fu, Oh-la-la i amb la seva orgullosa mare, la senyora Marilyn. Fins aquí no hi ha res de nou, oi? Però, si tornem a mirar atentament els elegants dibuixos de Christian Robinson ens adonarem que els germans de Gastó són uns adorables cadells de púdel, mentre que ell és un destraler buldog. Que no s’estengui el pànic, no hi ha cap problema. Ben al contrari! En Gastó i els seus germans són educats amorosament per la senyora Marilyn sense distincions de cap mena. D’acord, potser a Gastó li costa una mica més beure del bol d’aigua a glopets, i no sempre pot controlar que no li caigui la bava. És cert també que Gastó té més tendència a córrer que a fer passets petits amb elegància…però això no suposa cap inconvenient. Gastó és feliç, no perd mai el somriure, se sent a gust amb els seus germans i la senyora Marilyn s’estima tot els seus cadells per igual.

L’aparició d’Antoinette

GastóFins que un bon dia de primavera tot passejant pel parc es troben una altre mare i els seus cadells: Rocky, Ricky, Bruno i…Antoinette. Fixeu-vos de nou en el dibuix d’aquesta família. Ho veieu? Efectivament, no us heu equivocat! L’Antoinette és un simpàtic cadell de púdel mentre que els seus germans són cepats cadells de buldog! Desconcertades, les dues mares acorden que el correcte és que els cadells canviats visquin amb els membres de la seva pròpia raça. I així ho fan: Gastó i Antoinette canvien de família. Ben aviat, però, les dues mares s’adonen que han comès un gran error i descobreixen que de vegades el que és el correcte no és ben bé allò que ens fa sentir bé.

 

Sentit de pertinença

És un argument controvertit el que proposa aquest aparentment innocent conte de Dipucchio. Una història que parla del sentit de pertinença basat en la importància de l’educació i la convivència, i no pas apel·lant únicament a motius de raça. Un tema molt interessant que pot generar debat entre els adults, amb certa tendència a les etiquetes i a fer el que és suposadament correcte. Mentre que la canalla, afortunadament posseidors d’un punt de vista més ampli, entendran sense gaire complicacions que el conte explica una història d’amor amb majúscules, de tolerància, de respecte, de realització personal i de pertinença a un grup sense distinció de races. Es tracta d’un àlbum molt ric i no només per les diverses lectures que es deriven de l’argument, sinó també perquè està narrat amb un llenguatge planer, amb frases construïdes amb ritme que conviden a la lectura en veu alta. Un text ple de picades d’ullet que cerca la complicitat amb el lector en establir un diàleg amb ell mitjançant interpel·lacions directes que aporten dinamisme i lleugeresa.

 

Les il·lustracions

Interior Gastó
Interior del llibre Gastó

Les il·lustracions de Robinson són magnífiques amb pinzellades visibles i una gama de colors vius que destil·len optimisme i felicitat. Justament el que senten les famílies dibuixades al conte. Destaquen els traços simples i l’expressivitat dels personatges, i tot plegat revestit amb un aire “retro” que aporta elegància i estil al conjunt.

En resum es tracta d’un àlbum valent que cal llegir en companyia, que ben segur generarà debats molt interessants, i sobretot provocarà somriures i grans rialles.

Escrit per Marta Romera

Posted on

26 excuses per no fer els deures

Imatge del llibre No he fet els deures perquè... de Davide Cali. Il·lustració de Benjamin Chaud.
Imatge del llibre No he fet els deures perquè… de Davide Cali. Il·lustració de Benjamin Chaud.

Vint i sis excuses per no fer els deures. Ni una més ni una menys. I a quina més extravagant! Aquest àlbum sorprenent de la col·lecció Locomotora és un compendi de pretextos imprescindible per tot aquell , ja sigui petit o gran, gandul o despistat que tingui tendència a oblidar-se de fer les tasques encomanades. Es tracta d’un petit gran àlbum que destil·la humor, imaginació, transgressió, tendresa i surrealisme. I ens reserva un final completament inesperat que de manera indirecta convida, a aquell que gosi, a seguir inventant excuses. Continue reading 26 excuses per no fer els deures

Posted on

L’ofici que més m’agrada… ser poeta

La poesia és alguna cosa més que un gènere literari i per les seves característiques ofereix multitud d’utilitats pedagògiques. L’Editorial Andana, amb la col·lecció Vagó de versos, obre una bona via per introduir la poesia a les aules i, una de les seves apostes, és fer-ho de la mà dels versos de Joan Salvat-Papasseit.

L\\'ofici que més m\\'agrada

 

L’antologia que ha triat Jaume Subirana esdevé un bon mostrari de la poesia de l’autor. Es tracta d’una acurada selecció que obre de bat a bat una finestra on es respiren els aires vitalistes de Papasseit i on s’encomana l’entusiasme del poeta. A banda de ser un bon llibre de referència per iniciar-se en l’obra de Papasseit, constitueix un bon recurs a l’hora de treballar la poesia a l’aula ja que els poemes són motivadors i retraten situacions i emocions perfectament reconeixibles per a la canalla. Comprensibles també en són el llenguatge i el vocabulari, malgrat que alguns poemes desgranen un bon enfilall de termes que han caigut en desús i que poden ser un bon element de debat a l’aula, en funció diversos nivells de lectura.

 

Una de les virtuts de la poesia és la flexibilitat didàctica, ja que les seves possibilitats educatives van més enllà de les activitats relacionades amb la competència lingüística. I l’obra de Salvat-Papasseit, n’és una bona mostra. Poemes que tracten temes universals com l’amor, la igualtat social i la pau, i que esdevenen un bon material per a reflexionar sobre l’entorn i sobre les perspectives de crear un món millor. Al costat d’aquells poemes on parla de temes quotidians, com la família, els costums, els oficis, els amics, que faciliten la implicació emocional de la canalla i permeten establir un diàleg interactiu amb el text.

Interior L\\'ofici que més m\\'agrada

 

Però no oblidem que la poesia també és joc, i a jugar ens porten els poemes de Salvat-Papasseit. Jugar a escoltar-los i a interpretar-los, a compartir-los i parlar-ne, a assajar amb els ritmes i la musicalitat; joc que ens porta, en definitiva, a desenvolupar la capacitat de comprensió i expressió oral, i fomentar l’escolta activa.

 

Cal destacar, per últim, les evocadores il·lustracions d’Eli M. Rufat que emmarquen bellament cadascun dels poemes, i amb la seva interpretació contemporània fa més propera encara, la lectura.

 

És aquest, doncs, un llibre idoni per gaudir, per compartir i per impregnar-se de l’energia dels versos d’un dels grans poetes de la llengua catalana.

Escrit per Marta Romera Colomé

Posted on

Els millors llibres

Tots aquells als que ens agraden els llibres infantils tenim una informació important que volem compartir amb la resta del món: els llibres infantils són els millors del món. Al mateix temps que faig aquesta afirmació sóc conscient que tots aquells altres que desconeixen (o avorreixen) els llibres infantils i juvenils trobaran que aquesta opinió és massa categòrica. Pot ser si, o pot ser no. Ací tens algunes de les meues raons, i alguna que altra emoció.

Continue reading Els millors llibres

Posted on

Com triomfar amb les TIC en la promoció lectora

ComtriomfatTIC_Dibuix
Com triomfar amb les TIC en la promoció lectora

 

Actualment els que ens dediquem al món de l’ensenyament ens trobem inserits en una societat de la informació totalment digitalitzada, on el nostre alumnat conviu amb (i moltes vegades, per) les tecnologies. A més, la lectura ha augmentat gràcies a la xarxa, malgrat l’opinió de molts detractors que s’entesten a pensar que la lectura i les TIC són conceptes excloents i enfrontats, mentre que els adolescents funcionen sistemàticament amb l’ús d’eines 2.0.

Aquest panorama implica que l’escola s’ha de posar al seu nivell (i evitar que es considere una institució desfasada, inútil, desmotivadora i poc atraient) i necessita d’un canvi ideològic i metodològic, la qual cosa implica la recerca d’un equilibri entre aquells que intenten ensenyar i qui busca aprendre. Aquest canvi pot donar-se gràcies als mitjans tecnològics ja que arriben a ser integradors fent-ne un ús adequat, atenen millor la diversitat i posen en joc totes les competències bàsiques, les quals han adquirit especial protagonisme arran de la implantació de la LOE (2006).

Internet no és un obstacle, és un benefici

No hem d’entendre l’accés a Internet com un obstacle que perjudica i dificulta el dia a dia de l’aula, sinó com un benefici dirigit, especialment, a aquells alumnes amb menys possibilitats; un assoliment a l’atenció a la diversitat. El professorat necessita un bon coneixement dels continguts propis de la disciplina impartida i uns sabers sobre didàctica de la llengua i la literatura perquè es produïsca el canvi metodològic esmentat, però, també, necessita endinsar-se sense temor en el món de les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement.

L’obra que ara et presentem parteix d’aquesta realitat educativa i va adreçada fonamentalment al col·lectiu docent; tant als professors veterans com als futurs, als que s’arrisquen a innovar com als que tenen por al canvi, als motivats com als desmotivats, als que treballen les possibilitats educatives de la lectura com als que encara en desconeixen la riquesa, als que fan servir les TIC com als que no n’han tingut l’opció i no s’hi han atrevit.

I ens adrecem a ells amb un doble propòsit: d’una banda, mostrar-los tot un ventall de pràctiques lectores que s’han vist afavorides per l’ús de les tecnologies així com pel treball conjunt entre educadors i educands i, de l’altra, ajudar-los a dissenyar seqüències didàctiques perquè el treball a l’aula esdevinga més enriquidor i motivador per a tots els implicats.

Sense por

No obstant això, la nostra pretensió no és la d’oferir un manual magistral que decidisca allò que està bé i allò que no. Simplement, suposa una empenta per donar a conéixer als interessats una tasca que ha sigut possible i s’ha desenvolupat gràcies a les iniciatives individuals en l’àmbit privat d’una part d’aquest mateix col·lectiu que malgrat no disposar del suport institucional, està convençut de la necessitat d’ampliar l’ús dels recursos tecnològics i digitals en el procés d’aprenentatge.

L’ús de maneres noves de lectura i d’escriptura inclou tant la manera tradicional com la que aporten els mitjans digitals

Com assenyala Jenkins, hauríem d’ensenyar lectura i escriptura utilitzant els mitjans tecnològics sense por. Per què? Doncs perquè l’ús de maneres noves de lectura i d’escriptura inclou tant la manera tradicional com la que aporten els mitjans digitals; no és una qüestió d’eliminar tot allò aconseguit i substituir-ho, més aviat cal entendre-ho com una expansió que s’adequa als nous temps.

 El paper dels docents en aquesta nova aventura

La utilització de diversos formats (electrònics) per a la realització d’una mateixa activitat s’ha d’entendre en clau molt positiva ja que fer servir únicament el llibre de text obliga que tots els estudiants hagen de llegir el mateix i limita les oportunitats dels alumnes d’incorporar-se a la cultura compartida i escrita del segle XXI.

Amb aquest projecte que plantegem, continuem i defensem el paper que els docents tenim en aquesta aventura anomenada educació (i que realment és el que sabem i volem fer): el paper de guia, cosa significativa pel que fa a un canvi de mentalitat en l’àmbit educatiu, on el professor passa de ser una figura relativament impositiva i font dels sabers a tindre una funció orientadora integrada en el grup. Considerem que aquesta disposició per part del professorat té un paper important en les iniciatives dirigides a la reducció del fracàs escolar.

Aquesta obra planteja reptes nous; per a alguns, suposa tirar-se des d’un avió pensant (únicament pensant) que van sense paracaigudes; per a altres, l’intent de millorar la pràctica docent ajudant-se de noves eines i coneixent i aprofitant recursos nous. Però, per a tots, sigues qui sigues, realment paga la pena intentar-ho, n’estem convençuts.

Text de Maite Monar, publicat al llibre Com triomfar amb les TIC en la promoció lectora. Coordinat per Maite Monar. Autors: Maite Boscà, Margarida Castellano, Oreto Doménech, Gemma Lluch, Alícia Martí, Ignasi Moral, Teresa Sáez i Antoni de la Torre

 

Posted on

Paraules al vent

Pròleg de Joan Borja al llibre Gori-gori, Rum-rum, de Joan J. Ponsoda. Il·lustrat per Pablo Caracol.

Joan PonsodaJoan J. Ponsoda és un mestre: un mestre de mestres. Quan, entre 1989 i 1990, va publicar el llibre Gori-gori, rum-rum, Ponsoda impartia classes a l’Escola Universitària de Formació del Professorat de la Universitat d’Alacant, que era una escola on estudiaven els mestres. També escrivia llibres per a xiquetes i xiquets. Un d’aquells llibres, Saïda, la reina mora, contava una història ben emocionant, d’una xiqueta que volia ser la reina de les Festes de Moros i Cristians del seu poble i que, al final, va aconseguir ser-ho, gràcies a la força il·limitada de la voluntat, el pensament i –sobretot– la imaginació desbordant.

Després de fer de mestre (i de mestre de mestres), Joan Ponsoda es va dedicar durant molts anys a estudiar la màgia de les paraules en textos i contextos antics. I es va convertir en mestre de filòlegs, que vol dir mestre dels qui es dediquen a estudiar les paraules –i les coses que podem dir, escriure, escoltar o llegir amb les paraules.

Les paraules tenen màgia

Gori-gori, rum-rumAbans d’estudiar textos antics i fer de mestre de filòlegs, a Joan Ponsoda li encantava jugar amb les paraules. Precisament per això, potser, va arribar a estimar-se-les tant tant tant, que es va dedicar en cos i ànima a estudiar i compartir la màgia que tenen dins. I és que aquest és un secret que heu de saber: les paraules tenen màgia. Màgia! Totes i cadascuna de les paraules del món tenen una màgia que ens pot fer més sabuts, més guapos, més volguts, més simpàtics, més bons i més espavilats! El secret consisteix, simplement, a encertar la paraula exacta en el context oportú i el moment just. Quan això passa –oh, quina meravella!–, és sempre com un foc de felicitat que ens ompli i ens fa créixer per dins. Ho podeu ben creure: no hi ha res en el món que tinga tanta màgia com les paraules. Res! Fins i tot, es podria dir (i, de fet, hi ha científics que ho afirmen) que les persones som persones en virtut de les paraules. Que la nostra ànima és en realitat feta de paraules. I que és amb les paraules que volem, pensem i imaginem com Saïda, la reina mora. I que estimem, vivim, recordem, sentim, desitgem, compartim i somiem un món millor.

Tot això ja ho sabia Joan Ponsoda, quan feia de mestre de mestres. I també sabia que la màgia de les paraules –ai!– no sempre és una màgia fàcil. Cal molta pràctica per a fer funcionar amb perfecció els sortilegis dels mots! Diuen que els mags més bons, els qui saben fer els trucs més espectaculars i enlluernadors, han hagut de practicar molt, molt, molt. Han passat mitja vida festejant les paraules. I han jugat amb elles tota classe de jocs, fins que les han domesticades i les han fetes companyes íntimes, col·legues còmplices, amigues del cor. Aquest és, per tant, el secret de la màgia més poderosa de la vida: el joc de les paraules, que precisament s’aprén jugant amb les paraules des de l’edat més tendra. I Joan Ponsoda, mestre de mestres –veritable jugarrita de les paraules– va voler proposar, a les xiquetes i els xiquets, jocs de paraules divertits, misteriosos, estimulants i, a voltes –també això s’hi val!–, una mica desficaciats.

La poesia, una invitació per la joc

Coberta Gori-gori, rum-rumLa poesia és això: un joc. O, més ben dit: una invitació per al joc. Per a divertir-se i passar-ho bé amb les paraules; amb la música, el ritme, els sons, el significat, la veu. Llegint Gori-gori, rum-rum de Joan Ponsoda tindreu, en aquest sentit, distracció i entreteniment garantits. Perquè, tal com ell mateix explicava quan va fer el llibre ara fa vint-i-cinc anys, és una obra inspirada en «els versets tradicionals que tant solen agradar als infants». En la segona part trobareu fins i tot endevinalles. I això vol dir que, entre romanins, lliris blaus, taronges d’amor, morts i degollats, colps d’espasa, nanets màgics, bruixes velles, serps, muntanyes que naden, gegants, sabates perdudes i estols d’ocells, podreu jugar amb qui voldreu –o bé contra vosaltres mateixos– el joc d’«Endevina, endevinalla», que serveix per a iniciar-se i dominar una de les màgies més potents, útils i precioses de les paraules, que és la màgia de les metàfores.

Proveu a dir els versos en veu alta

Un últim consell: jugueu-lo com vulgueu, el joc que Joan Ponsoda ací proposa! És ben vostre i el podeu gastar com preferiu. Proveu –per exemple– de dir els versos en veu alta. Escolteu com sonen. Noteu com vibra, forta i clara, la vostra veu personal. Demaneu al mestre o la mestra que els recite a classe i que en propose dramatitzacions, interpretacions, manipulacions, declamacions, representacions, salutacions, variacions o adaptacions. Sentiu-ne la música. Balleu-los, si en teniu ganes. Deixeu que les cadències us engronsen. Admireu-ne les il·lustracions de Pablo Caracol. Feu que el pare, o la mare, o el iaio, o la iaia els diguen amb vosaltres, els poemes. Que els canten, si saben cantar-los. I que ells també juguen al vostre costat el joc fascinant de les paraules: llegint, escoltant; marcant el ritme, ballant; amb colps o palmes, tocant un instrument, fent volar les mans; reescrivint els versos, inventant-ne de nous lliurement, fent-vos sentir estimats. Pugeu a un «Vagó de Versos». Digueu les paraules màgiques: Gori-gori, rum-rum. Repetiu-les tres voltes. Esteu preparats? És el tren de la vida… Comença el viatge! «De dalt a baix, de nord a sud i de llevant a ponent, paraules al vent!».

Joan Borja i Sanz
Universitat d’Alacant

Vols comprar el llibre?